M’hi feia pensar la Lucía Quesada la setmana passada. Què fa que les escriptores aquest Sant Jordi hagin estat minoria? Què ho fa que ho siguin cada any? Som més a les facultats de periodisme o filologia; som més a les redaccions dels mitjans. Som majoria de lectores, d’il·lustradores, de correctores i tenim aclaparadora presència en els departaments de comunicació de les editorials. Dins i fora del país. Al sud i al nord. Però hi ha poques escriptores i poques editores si ho comparem amb la resta d’escriptors i editors. Costa trobar primeres plomes, i això que cada cop sonen més els noms de Solà o Ramis, i es reivindiquen pioneres com Roig, Matute o Marçal, i planen –cada cop més– les ombres de les grans: la Sontag, la Nothomb, la Rowling, la Rodoreda i, fins i tot, la Shikibu o l’Ernaux. Ni tan sols a casa podem queixar-nos de manca de tradició: Abans de llegir Colom, Carol, Porta, Arasa, Lacueva o Burgués, ja havíem tingut l’oportunitat de gaudir d’Armengol, Amigó o –més recentment– de Vela o Lluelles. (Se’ls fa estrany reconèixer-les pel cognom? Un altre tic habitual que tenim; el d’anomenar les dones pel nom, que fa més de casa.) Però en tenim, i tant que en tenim, de talent! El que passa és que escriure costa. Costa trobar l’espai, el temps i els diners per poder seure i posar-s’hi. I aquesta tríada perversa és recurrent, sense que importi el sexe. Escriure costa diners i en dona ben pocs i no hi ha inspiració que valgui després de la doble jornada, el pes de les cures i la manca de referents, i això ho deia la Woolf fa cent anys i avui –mal ens pesi– continua vigent.