L’altre dia sentia a parlar d’una cosa que imaginava desapareguda, obsoleta, caiguda en l’oblit del temps i superada a bastament pels grans avenços del món modern: la fotocòpia compulsada. Sí, tal com ho senten, encara hi ha administracions (i me’n faig creus) que la demanen com a prova de fe amb valor notarial i com a testimoni veritable que supera fins i tot les Sagrades Escriptures. Per a aquells que no saben de què parlo (afortunats siguin), una fotocòpia compulsada és una còpia d’un document qualsevol que una autoritat superior (normalment un funcionari, com ara un policia) certifica que és conforme a l’original. Sovint es compulsen títols, documents o certificats que acrediten una formació, des d’una carrera universitària fins al permís de conduir passant per aquell curs d’alemany en cintes de casset per fascicles que vas intentar fer l’estiu del 94 després que et deixés la xicota. Normalment, qui compulsa fa cas omís al document que li portes (la fotocòpia te l’has de fer tu a casa, eh, barrut!) i el seu segell i/o signatura únicament serveix per anar a una altra finestreta de l’administració on un altre funcionari accepta aquell paper com a veritat revelada. Hi ha països avançats del món on desconeixen aquest formalisme absurd i accepten que si tu portes una còpia d’un document és autèntica per se. Al sud d’Europa, però, veig que encara està a l’ordre del dia: ja saben que a les nostres latituds la picaresca fa d’un rentaculs un gestor especialitzat en tractament de residus orgànics i, és clar, necessitem algú altament capacitat per evitar que la Sacrosanta Administració sigui enganyada per un pobre perdulari... Llarga vida a la burrocràcia!