Durant una estona, tres hores de rellotge, les cabòries del dia a dia es van esvair. Només l’ara i aquí comptava. No havia tret la primera nota de la guitarra, que vaig ser del tot conscient que qualsevol dubte que m’hagués pogut passar pel cap, quan es va anunciar que sis anys i una pandèmia planetària després, sortia a la carretera -afortunadament-, no va impedir que la meva filla i jo hi fóssim. Contràriament als milers i milers de persones que, quaranta-dos anys després, asseguren haver presenciat el mític concert primigeni del Palau d’Esports de Barcelona (21/04/1981), jo me’l vaig perdre. Coses de la vida, una prohibició és l’única vivència negativa del meu lligam amb Bruce Springsteen i la E Estret Band. Des de llavors, sempre envoltat de la seva banda i sempre a Barcelona, n’he gaudit moltíssim. Amb el temps, gires, estadis i anys s’han anat difuminant en la memòria. El retrobament, avui fa set dies, va ser regeneratiu. Ja no fa trenta quilòmetres sobre l’escenari, ni acaba xop de dalt a baix; però tampoc ha estat mai un obrer, malgrat que se’l considera un working class hero. Res d’això tenia cap rellevància des que va dir “Bona nit, Barcelona” i van sonar els acords de My Love Will Not Let You Down fins que, sol a l’escenari amb l’harmònica i la guitarra, es va acomiadar interpretant I’ll See You In My Dreams. Only The Strong Survive, l’eslògan de la gira, no l’encabeix en tota la seva grandesa. Amb setanta-tres anys, és una icona pel seu enorme i innat talent musical i per una capacitat única per comunicar, connectar i transmetre energia a la gent. Força, sí! Talent, tot. Bruce, Bruce, Bruce...