Les ambaixades són delegacions que els estats tenen a l’exterior, per generar i mantenir, si s’escau, un canal de comunicació i unes relacions òptimes en tots els àmbits, amb l’Estat hoste. Generalment, o més ben dit, sempre, hi ha una reciprocitat automàtica en l’establiment d’aquests tipus de vincles. El prucés català, que com tothom sap està en un procés de combat permanent, té com a objectiu utòpic, tard o d’hora, l’assoliment d’un Estat independent per a Catalunya. El govern de la Generalitat disposa d’una conselleria d’Acció Exterior, per no gosar anomenar-la ministeri d’Afers Exteriors. Des d’Andorra es pot entendre aquesta lluita com un afany legítim, però tot i el lligam prou necessari de relacions de veïnatge, és un afer que manté una dura confrontació amb l’Estat espanyol, i no ens toca implicar-nos-hi, de cap manera. Nosaltres som un Estat reconegut, amb les respectives ambaixades mútues amb Espanya. El govern de Catalunya ens imposa ara la designació d’una delegada oficial resident a Andorra, per no dir ambaixadora, alhora que, fil per randa, un nou ambaixador de l’Estat espanyol fa la presentació, prenent el relleu de l’anterior. Tot seguit, caiem de quatre potes a l’esquer, ja que són ganes de generar un conflicte, comprometent la nostra particular interpretació de la diplomàcia. Imagino que alguns diran que només expressem i exercim sobirania quan la nostra ministra d’Afers Exteriors en funcions faci una rebuda oficial a la delegació catalana d’Exteriors. En realitat, mal que ens pesi, estem trepitjant inconscientment la cua del tigre.