Diumenge el Barça va guanyar la lliga espanyola, i ho va fer al camp d’un Espanyol que ha comprat pràcticament tots els bitllets de la loteria per perdre la categoria. Immediatament després del xiulet de l’àrbitre assenyalant el final del partit, els jugadors blaugrana i el cos tècnic van celebrar damunt la gespa el trofeu aconseguit. Això no fou del gust d’uns quants aficionats blanc-i-blaus, que van saltar-se el cordó de seguretat i van entrar al camp amb intencions diguem-ne hostils vers els culers. Fins aquí el fet. La majoria de gent amb dos dits de front creu que la violència en el futbol no té cabuda i que, per tant, intentar agredir un jugador rival no s’hauria de permetre. Hi ha, però, qui vol tapar-se les vergonyes culpant els jugadors del Barça d’una provocació intencionada en el fet de celebrar la lliga en un camp rival. Si acceptem que l’esport no és més que això, i entenem que a l’elit n’hi ha que guanyen i n’hi ha que no, o bé que perden, hem d’acceptar que els vencedors puguin gaudir de la celebració d’un títol sempre que no facin mofa del rival, com va ser el cas de diumenge passat. Considerar que el problema rau en la celebració pacífica i no pas en les actituds violentes de certs aficionats del futbol (val a dir que alguns clubs en tenen més que d’altres) és el mateix que considerar que la culpa d’una violació la té la noia que duia la faldilla massa curta. Buscar excuses als agressors, siguin qui siguin, només atorga a la víctima una part de culpa que no té i permet que aquells que només entenen el llenguatge de la violència siguin eximits de la responsabilitat.