Els extrems acostumen a ser perillosos, i tot i que de vegades els grisos són avorrits i els pols s’atrauen i marquen tendències, els arguments polaritzats sovint estan alimentats més en sensacions que en fets. I a l’hora de decidir i, per exemple, de governar, la ponderació i el pensament crític són bàsics, però també l’empatia i capacitat de diàleg amb els altres. En política, la recerca de consensos per tirar endavant els projectes i la capacitat de treure el millor de cadascú hauria de ser una qualitat innegociable. Estem vivint anys volàtils i incerts, en què s’incrementa arreu l’extremisme que porta el nom de populisme. Líders nous i capaços de moure masses sota un criteri més emotiu que no racional, més propagandístic que veraç. Trobar allò que mou l’inconscient i fa més febles és el poder dels defensors del radicalisme. El populisme alimenta normalment ments més ignorants que sucumbeixen a les solucions fàcils i responen a l’alteració. És una manipulació que utilitza les febleses dels altres oferint solucions ràpides i poc eficients. Promeses que s’alineen directament amb els sentiments, en les preocupacions de normalment les classes menys afavorides, que van a les problemàtiques socials. Sens dubte aquests tipus apareixen normalment en situacions complicades, crisis i moments en què la decepció o la desafecció imperen i un líder nou i extravagant s’enlaira com el fum que després desapareix.