Massa coses, totes les coses, a totes hores, en qualsevol lloc, a qualsevol hora, sempre disponibles, sempre amatents, sempre amb els llums fent pampallugues, amb les portes obertes. Interseccions d’idees, de persones, de coses, de mirades, de paraules, de senyals, de likes, d’interaccions –creuades, superposades, simultànies–. És el nostre dia a dia. El de moltes persones, si més no. Cada cop som més gent al planeta, creixent i multiplicant-nos seguint el mandat bíblic i la maledicció gremlin. Menjant a mitjanit, oblidant que no estem sols, que el planeta és finit, que la vida és finita. Que el que fas als altres t’ho fas a tu, encara que no t’ho sembli. Vomitant les frustracions en els comentaris anònims del diari, parlant malament als que depenen de tu, cridant per telèfon, tossint sense tapar-te la boca, renegant misèries, escopint mala bava, empassant verí. Però correm, en una fugida endavant: correm, correm. Programant tasques, reunions, vacances, espectacles escolars, tot dins el mateix sac, perquè tot està per fer i hauria de ser possible. A correcuita, a pressió, a desgana. Dins la roda d’una rata, que va tirant, que tira, que corre, que mai avança, fins que para. O la paren. O la pares. Perquè en algun moment has de parar. I mirar l’horitzó, encara que l’amagui el pic de Carroi. Podria ser pitjor. Sempre podria ser pitjor. I t’adones que torna a fer fred, i respires. I t’atures: tres minuts –impotents i desprevinguts– com deia la cançó. I somrius, i respires de manera conscient, com si fos la primera vegada, simplement respires, que ja és molt, que de fet, ho és tot.