Els salaris, en l’entorn economicosocial, estan generalment regulats pel mercat i amb els matisos correctors de l’Administració, que afegeix aquell punt d’equilibri social. Hi ha professions i càrrecs als quals és prou complicat d’assignar un salari o una compensació econòmica ajustada. És el cas dels emoluments dels consellers generals, que es mouen dins d’un escandall en què mana estrictament el temps de dedicació. És ben cert que l’assiduïtat és un paràmetre a valorar en un professional, en un càrrec. No obstant això, mesurar exclusivament una feina amb un rellotge, únicament en funció de la dedicació, no és coherent i posa en dubte aquell ingredient imprescindible de qualitat i de mèrit que s’hauria d’apreciar amb molta més força i intensitat en el cas d’un legislador. El partit nou vingut Concòrdia no ho veu així i s’inventa i proposa, en una nova aventura, una regulació híbrida, creant la figura del conseller més o menys dedicat (al 75%), que, alhora, conservaria la seva feina privada. Un partit amb un capital potencial reconegut de preparació i empenta s’acaba de contaminar de sobte, però, amb la immoralitat dels diners, carregant-se tota l'ètica del romanticisme que atresorava, enfangant el seu prometedor discurs de propostes encisadores d’una nova política, i això tot just començar. És molt decebedor que, en un entorn complicat per una crisi sistèmica, les primeres preocupacions que afloren al Parlament girin entorn de les nòmines dels legisladors. Ja ho deia aquell conseller aleshores in pectore: “La política és l’últim refugi dels aventurers.”