El debat és ancestral, des que existeix la massificació podríem dir, i és etern perquè en la dualitat entre captar turisme i preservar natura els és difícil trobar l’equilibri. De fet, només el busquen quan ja tot està malmès i es fa impossible retornar-lo al seu estat. L’Stefi ens marcava el camí: “Hem de conscienciar i no limitar l’accés a la muntanya.” Hi estaríem d’acord, sens dubte, l’educació com a base del respecte i la defensa de l’entorn natural. I la conscienciació no tan sols passa perquè qui en vulgui gaudir tingui una determinada cultura de la seva preservació, sinó també perquè qui gestiona l’entorn sàpiga salvaguardar-lo.
Perquè ens entenguem: posem ferralla als cims i atraccions als espais naturals perquè la gent els visiti, però després en limitem l’accés. Vet aquí la gran contradicció dels nostres gestors i les nostres autoritats, que fan crides al turisme de masses –s’albiren 8,8 milions de visitants, Budzaku dixit–, però després parlen de reduir el trànsit turístic per camins i muntanyes. En què quedem?
La perversitat és que ens entestem a convertir els espais naturals del país en parcs temàtics, que per definició són pols d’atracció turística massificada, deixant una petjada ecològica que provoca l’efecte contrari, és a dir, el deteriorament de l’entorn que estàs oferint al visitant i per tant el seu atractiu. Al cap i a la fi, si ens posem a pensar-hi, des del pic de Peireguils no veus un paisatge i unes vistes diferents que no veiessis abans d’ubicar-hi el rellotge solar.