Diuen que som capaços de fer-nos una primera impressió de la gent que ens envolta en només set segons. Que fins i tot abans de sentir parlar algú per primera vegada, ja podem definir-lo i qualificar-lo -sorprenentment- amb un petit marge d’error. Allò de la importància de la primera impressió es veu que és real. El llenguatge no verbal, així com altres indicadors subtils, com l’olor que fa l’altre, ens dona informació privilegiada per avaluar el nostre interlocutor. Encara que no sapiguem qui és, ni què pensa, ni si hi toca gaire. A aquesta evidència -perquè resulta que això ve avalat per reputats estudis científics-, cal sumar-hi els principis de l’oratòria i la retòrica -res de nou. Allò que deien els grecs que abans et deixaràs guarir per un bon orador que per un bon metge. I hi sumo una tercera variable: que tots opinem. Del que creiem, del que intuïm i del que ens agradaria conèixer. Fins i tot alguns opinem del que sabem, que ja se sap que sempre és menys del que ens pensem que és. I així anem fent, deixant anar sentències més o menys estructurades o meditades. Basades en primeres suposicions regides pel nostre cervell reptilià -que de sobreviure en sap molt, però de raonar, no gai-re-, donant credibilitat –no hem evolucionat gaire des dels grecs- a qui ho explica bé per sobre de qui en té idea. I fent tertúlies, columnetes i altres bèsties de cafè expressant opinions respectables -això sempre-, però no sempre vàlides. Perquè no ens enga-nyem, no totes les opinions valen, ni valen el mateix. Per molt legítimes que siguin. Començant -òbviament- per aquesta columna.