Durant la campanya electoral, el tema de la definició del nostre vincle d’acord amb la Unió Europea va omplir molts programes i debats. En el marc d’una incertesa generada per una informació envers la ciutadania, indefinida per imprecisa en un assumpte cabdal, vaig palpar que alguns partits polítics, i el poble en general, demanaven un respir, un període de reflexió, i la proposta encertada de posar sobre una taula de forma oportuna, amb claredat meridiana, els pros i els contres de cada capítol debatut, amb el màxim rigor exigible. Almenys aquesta va ser la meva percepció. Anava errat, ja que els negociadors del Govern en funcions continuaven avançant fil per randa, amb els dossiers, a Brussel·les, a una velocitat de creuer, però, amb les reserves autoimposades de la provisionalitat de l’executiu. De fet, el Govern, a hores d’ara, instal·lat fermament, de bones a primeres ja ha adoptat i acceptat l’esborrany de l’acord sense passar pels filtres, processos i reflexions que he esmentat anteriorment, amb unes presses sense precedents. I jo em pregunto: per què aquestes presses? Qui pressiona qui? S’ha gestionat bé a Brussel·les, per exemple, la qüestió de la lliure circulació? Sabem si s’ha acceptat el mètode i sistema de les quotes? No s’hauria de vincular aquest capítol als estudis de càrrega, encomanats per Govern als comuns, i que estan encara en període d’estudi i de redacció? Si no podem gaudir de més aportacions d’informació, amb les presses, caldrà veure com i de quina manera els apòstols evangelitzaran els infidels, a les portes d’un referèndum vinculant.