Si no recordo malament, després de les eleccions generals del 2019 es va fer un estudi sobre l’abstencionisme a Andorra. El treball el va fer el CRES de l’Institut d’Estudis Andorrans que, recordem, amb l’Obsa i Actua avui el coneixem amb el nom d’Andorra Recerca i Innovació. No va ser un estudi centrat únicament en aquelles eleccions de fa quatre anys, sinó que va obrir el focus i va fer una anàlisi des que es va començar a detectar cap allà el 2007 el creixement sostingut d’aquest no-vot ciutadà, on l’abstencionista actiu, aquell políticament i ideològicament voluntari, cada vegada té més protagonisme. En teoria, un treball d’aquestes característiques hauria d’haver servit perquè al llarg de quatre anys els responsables polítics i les diferents candidatures que posteriorment van presentar-se als darrers comicis n’haguessin fet l’anàlisi pertinent, n’haguessin extret les conclusions i n’haguessin pres nota. La realitat és que no ha estat així. I això s’ha pogut constatar en els discursos, els debats, les maneres de fer i les propostes que feien. L’abstenció ha continuat augmentant d’aquella manera silenciosa –o silenciada si ho prefereixen– que ni tan sols les noves formacions polítiques que han impregnat el panorama han estat capaces de frenar. Poques referències –per no dir cap de rellevant– hi ha hagut al percentatge del no-vot, perquè al final del camí ells s’han trobat amb el que volien, l’escó al Consell General, tant s’hi val si cada vegada són menys representatius pel baix percentatge de gent que els vota. I ara ja comencen a escalfar motors per a unes noves eleccions, les comunals que ens arriben a final d’any.