Ara que la tempesta mediàtica ha escampat, vull parlar de Vinícius José Paixaõ de Oliveira Júnior, el jugador del Reial Madrid que tots els afeccionats (al futbol) coneixem per Vinícius Júnior. El racisme és una lacra enquistada a la nostra societat i que només amb eslògans i campanyes de màrqueting no desapareixerà. A banda del cas que motiven aquestes ratlles –els insults racistes al món del futbol– aquesta xacra està latent en el dia a dia i sovint, ni que sigui per omissió, ho tolerem. Tornant al terreny de joc, mostres d’aquest càncer es produeixen diumenge sí i diumenge també. Vinícius Júnior és una de les dianes preferides dels energúmens que omplen les graderies dels estadis. Té talent i és un jugador diferencial. Fins aquí res de nou. Però tot el que té de genial, ho malbarata amb un caràcter explosiu que el converteix en la diana perfecta de la ira dels afeccionats dels equips contra qui juga. I aquí és on s’ha de filar prim. El seu comportament sobre el terreny de joc és impresentable en el pitjor sentit que ho pot ser un esportista d’elit en qui s’emmirallen milions de joves. Vinícius és un provocador, busca-raons i embolica troques que, massa sovint, arrossega els seus companys –per un malentès esperit d’equip– a situacions extremes. Un escenari molt perillós, que poc o gens té a veure amb el futbol. El dantesc espectacle perpetrat al partit de lliga contra el València a Mestalla de fa uns dies, és una mostra que a més del racisme, també cal erradicar del terrenys de joc el comportament antiesportiu de molts jugadors, amb independència del color de la seva pell.