El meu pare –com molts padrins– es delia pels nets. Tant, que per posar en relleu com eren de bons als seus ulls, no s’estava de dir-nos als fills que els nets sí que n’eren de bonics, no pas com nosaltres. Els testos s’assemblen a les olles, per la qual cosa, lluny de viure la floreta enverinada com un menyspreu, entenia que era la seva maldestra manera de dir que donava per bo el relleu generacional sense que ens passés pel cap la possibilitat de sospitar que s’estava estovant –Déu nos en guard!– És el que passa de vegades amb persones que, plenes de bona intenció, no poden evitar menystenir els altres per posar en valor la gent que estimen. Com si calgués rebaixar el que tenim al costat per reconèixer la vàlua aliena. Com si la capacitat d’admiració, d’estimació o reconeixement fos finita. El mateix passa amb la música, amb les arts. Hi ha molta gent que porta anys picant pedra a casa nostra. Gent amb talent, amb criteri, amb sensibilitat. Persones que ens han brindat l’oportunitat de gaudir, d’aprendre, d’emocionar-nos. Persones que han permès directament o indirecta generar nous públics, despertar nous talents també a casa nostra. I en part, gràcies a aquesta feina, tenim persones que han estat capaces d’anar més enllà de les nostres fronteres i que reben merescut reconeixement internacional. Persones que també volen aportar el seu talent, el seu criteri, la seva sensibilitat, i a les quals –si estimem realment la música, les arts– els hauríem de donar l’oportunitat de fer-ho. Perquè uns estaven bé, però és que aquests també. I hauríem de recordar que no anem sobrats de talent.