L’Agnes i la Laura són germanes. L’una mira d’arribar a la seva essència despullant-se de tot allò que li sembla superflu, innecessari, fins al punt que la resta sistemàtica l’acosta perillosament al zero. L’altra mira de definir-se amb adjectius que la dibuixin amb extrema precisió, a risc de diluir-se entre tot allò que la separa i la uneix als altres, de fondre’s sota el pes dels qualificatius de què s’envolta. Dues formes de fer. Dues formes de mostrar-se al món que Milan Kundera va dibuixar amb precisió a La immortalitat, el llibre que, segons l’autor, s’hauria d’haver titulat La insuportable lleugeresa de l’ésser, però que no va poder ser perquè el txec ja l’havia fet servir abans per a una altra història. La relació entre les dues germanes i la seva diferent manera de viure i entendre la vida em remeten sovint a la polarització de la nostra societat, alimentada per uns algoritmes que s’entesten a ensenyar-te només a qui combrega amb tu. I amb les dues germanes al cap, m’adono que al final, tots plegats, funcionem una mica com l’Agnes i la Laura; mirant de no marcar-nos amb res que ens apropi a uns i ens separi de la resta, o mirant de trobar la nostra essència a base d’acotar, incloure i matisar tot allò que fem i que ens agrada. Al final, són faves comptades: hi ha els que treballen i els que critiquen la feina dels altres; els que sumen i els que resten; els que ajuden i els que fan nosa, i els que –posats a fer– farien més feina a casa seva si no visquessin tan pendents del que passa a la casa dels altres. L’Agnes i la Laura, els llibres, com la vida mateixa.