El perfum de l’ànima és el record. El propi amor, motor de la vida, no és altra cosa que un tresor de records... I són ben nostres. Mai ningú no ens els podrà prendre. Els més valorats romanen. Constitueixen l’únic que queda quan ens fem grans. Les tradicions, la història personal i la saviesa popular defineixen l’eix de la memòria col·lectiva. Acabo de llegir un llibret que m’ha entusiasmat. Es titula La tira de records. N’és autora la senyora Isabel Lasalle i Picas, de 63 anys. Va néixer a Vic, però ripollesa d’adopció, pateix una deficiència visual molt greu. Al llarg de sis anys va col·laborar –amb breus articles d’història local– a la revista La Tira, fins que, al desembre, la publicació va plegar. Amb l’ajut de la seva filla Cristina decidí recopilar-los. Sobretot, tal com refereix ella mateixa, pel fet que “sense records no som res i volem ésser qui som”. Cadascú de nosaltres som escriptors en potència. Tots ens hi hauríem de dedicar, poc o molt. De cara a lligar les nostres vivències a la posteritat. Tot un caramull d’elements vitals, que ens defineixen i projecten com a poble. Recordar és fer algun tipus de remembrança. Ajuda a recuperar la memòria. Ens fa evocar petjades i empremtes. Tal com ha fet l’autora –amb la dificultat afegida de la discapacitat visual–, bo fora plantejar-nos-ho nosaltres. L’admiro profundament. Li tinc una sana enveja. Parlar de botigues antigues que ja no hi són, de bars d’època, d’oficis que han passat a millor vida, de festes populars, de tradicions i ballaruga, d’amics d’infància, de tradicions de l’antigor i d’altres ens ha d’empènyer a revifar l’esquema vital propi de la nostra existència.