Salten pels aires els llibres guixats, rebregats i els apunts –mal fargats– de la motxilla. Els dies conviden a seure a la fresca, fins tard. El curs ha acabat, o gairebé. La proximitat de les falles, del solstici i d’una tímida bonança ens diu que l’estiu és a les portes. I amb ell, l’inici d’aquell deixar passar els dies –poc o molt– abans no tornem a calçar-nos una campanya electoral que esperem que es contingui les ànsies fins passat Meritxell –o una mica més enllà, si pot ser–. L’estiu –com gairebé tot– ja no és el que era. No sé si perquè a mesura que fas anys el temps s’accelera, o perquè al marge de la percepció personal, el temps ens rellisca entre els dits, i ahir encetàvem l’any, i demà anirem de vacances, i d’aquí a l’agost, un pas; i el vertigen dels dies et diu que mentre alguns encara fan exàmens, un nou setembre ens espera –impacient– a la cantonada. Final de curs, però. Moment de fer balanç. Encara que sigui un d’aquells indulgents, fets amb sangria i paella. Com la migdiada i les novel·les sense pretensions, tan dolces sota l’ombra d’un roure. Moment de veure què hauria pogut ser millor, d’arreplegar els draps bruts acumulats i mirar de decidir què en fas de tot plegat de cara al setembre. D’agafar-te les coses amb calma, de no córrer tant, que ningú no t’espera al capdavall. I comences ja a ensumar el salnitre, la brisa i la crema solar, preludi d’uns dies sense mòbil, sense correus, sense trucades. Amb el convenciment que la vida hauria de ser vida més enllà d’aquestes setmanes de pausa. O no. Sort de la calor, i la mandra. Molts sinó no hi tornaríem.