Concòrdia actua i es mou amb un mètode diferencial, investit d’originalitat, per mostrar-nos una cara alternativa amable, enmig d’una terra cremada que ells regeneraran, perquè són els mestres arquitectes de la nova política. Aquesta és la seva carta de presentació, que alimentada amb la seva virginitat política, pot enredar i encaramel·lar més d’un ciutadà incaut. S’han avançat en primera línia temeràriament, no tots però, a presentar unes declaracions patrimonials mediàtiques, obertes i públiques i que ells mateixos defineixen com a transparents, quan en realitat, i a una primera lectura, són notificacions poc mesurades que no són creïbles que aporten unes xifres ridícules i puerils. El seu exercici de la transparència sui generis ha resultat ser un exercici còmic, i de fet, em costaria molt entregar un sufragi a uns polítics que ens indiquen administrar el seu propi patrimoni tan lamentablement. Personalment, se me’n fot els diners que tinguin al banc, i si en tenen molts me n’alegro per ells. Tot i que el GRECO que fomenta la lluita contra la corrupció colla fort, Concòrdia tindria molt fotut, si s’escau, un futur com a lobbista, en un parlament on es posicionen clarament a l’oposició i en un escenari de majoria absoluta. Tanmateix i no obstant això, crec i creuré sempre en la seva honorabilitat. Finalment, som espectadors privilegiats d’un brindis al sol, en una performance agosarada que ha fet figa a les primeres de canvi. Això no és una demostració de transparència, és un acte de postureig lamentable que ha menyspreat la maduresa de la ciutadania.