Hi ha una màxima que diu que si una cosa funciona, no la toquis. És el contrari del que fan els pseudopedagogs moderns que, sense haver trepitjat mai cap aula i des del seu despatx amb vistes en alguna capital europea, teoritzen sobre educació i intenten canviar-ho tot cada quatre anys. Perquè són gent que viu d’això, de pensar grans canvis educatius per justificar la pagueta i intentar, amb el carnet d’algun partit polític a la mà, tenir un càrrec a l’administració pública quan governen els seus. A la catalana Fundació Bofill en són experts, però de venedors d’elixirs miraculosos n’hi ha a tot arreu. Fa uns anys, aquests barruts, que devien tenir accions d’alguna tecnològica (com aquells polítics dels EUA que promouen guerres i tenen accions d’empreses d’armes) van dir-nos que el paper i el boli estaven obsolets, i que calia que els nens esdevinguessin uns capquadrats tot el dia de cara a la pantalla, que això els faria superintel·ligents. I n’hi va haver molts que els van donar la raó quan ja es veia de lluny que seria un desastre, que una cosa és utilitzar la tecnologia per digitalitzar l’aula i l’altra enganxar tot el dia la canalla a tauletes i ordinadors com si fossin cíborgs. Ara diu que els suecs volen fer marxa enrere (alabat sia Déu!) i alguns veiem un bri d’esperança a aquest desastre postmodern en què s’ha convertit l’educació, també a casa nostra. A veure si amb una mica de sort algun altre nòrdic cau del cavall i també acaba amb la disbauxa competencial i l’empatx d’ítems i indicadors que no entenen ni alumnes, ni professors, ni pares, i que bàsicament serveix per equilibrar nivells per la banda baixa perquè tothom surti amb un títol sota el braç.