El que és políticament correcte, cantarella aplicable en qualsevol àmbit, tema i situació, ens ha dut a cotes extremes de ridiculesa i esperpent. Cas que els germans Marx, d’allà on siguin, ens puguin veure, deuen estar saltant d’alegria. En aquest entorn nostre de cada dia el postureig ha esdevingut “norma” i la desinformació “paraula del Déu” que més convingui. Per això crida l’atenció llegir les declaracions d’una persona pública, posicionant-se davant quelcom. És, per inusual, un fet destacable. I he dit posicionar-se, és a dir mullar-se, és a dir no fer el/la benquedat/da; que d’aquests n’estem saturats. Parlo de l’actriu Mònica López, que s’ha negat a passar per El Hormiguero d’Antena 3, perquè “aquest senyor [referint-se a Pablo Motos, presentador del citat magazín televisiu] blanqueja el feixisme, i blanqueja gent impresentable”. Ha estat del tot conscient de què feia i no s’ho ha pensat dues vegades. L’opció més fàcil era cedir a les pressions que des de la productora de la sèrie que protagonitza a Movistar+, fins al seu company de repartiment –Javier Cámara– va rebre. Anar-hi, fer el paperot, tot sigui per la promo –el programa té una audiència de tres milions– aguantant les “gràcies” al Motos i cap a casa. Doncs Mònica López, repeteixo el nom, es va plantar, afrontant les conseqüències de la seva decisió. Res canviarà al món, excepte potser per a ella. La TV és una selva on crear-se enemistats no ajuda a sobreviure-hi. Sigui com sigui, l’actriu ha posat el seu criteri com a persona, per sobre dels interessos de tercers. I en els temps que corren és de rebut, fer-se’n ressò i aplaudir-la sense vergonya, amb admiració.