Tot és canvi. Possiblement és de les poques coses que –com morir– sabem del cert que arribaran. L’entorn i les maneres de fer muten, cada cop més de pressa, vers resultats més incerts, i de manera proporcional a la nostra plasticitat mental i capacitat d’adaptació, ens produeix –inevitablement– resistència al canvi. Com si servís de res. Un dels grans avantatges competitius que tenim com a país és la nostra petitesa. Una mida que ens hauria de permetre encarar els reptes amb una agilitat lluny de l’abast de les grans nacions. Tenim la capacitat per poder adaptar-nos a noves circumstàncies perquè no arrosseguem grans estructures administratives, ni burocràtiques. Perquè som pocs, perquè gestionar un petit territori permet implementar noves solucions i maneres de fer de forma extremament ràpida i eficaç. Si més no, en teoria. Perquè ens costa. Perquè tot i que sabem que algunes coses no acaben d’anar a l’hora, ens és més fàcil –en general– continuar insistint a mantenir les inèrcies que mirar de redirigir-les o de convèncer els altres de les bonances de noves maneres de fer. De vegades per mandra: fer les coses d’una altra manera obliga a trencar automatismes. Altres per incompetència: no saber per què fas les coses, o per què es fan d’una determinada manera desperta una por atàvica a reconèixer la pròpia inoperància i la pèrdua de control sobre l’entorn. I així, deixem passar l’oportunitat de repensar el que fem i el com ho fem, oblidant que possiblement –per gairebé tot– segur que hi ha una manera millor de fer les coses. Però és clar, aquí sempre o hem fet així.