La IVG (interrupció voluntària de l’embaràs, en la seva apel·lació francesa), està conceptualment present, constantment, en la nostra rutina diària i imaginari col·lectiu. Som ara probablement l’únic Estat europeu que condemna de forma criminal, i en els seus ordenaments jurídics, tota forma d’avortament. El nostre sistema institucional, des de temps immemorials, adopta la figura del coprincipat conjunt i indivís, compartit en igualtat i a títol personal, entre el bisbe d’Urgell i el president de la República francesa. El Títol III de la nostra Constitució estableix i ratifica tanmateix aquest règim polític, atribuït als Caps d’Estat. Com diu de forma assenyada l’Isidre Bartumeu, “la Història d’Andorra ha anat sempre lligada a un Coprincipat amb una organització dual, asimètrica i subtilment contraposada, resistint els cops de timó que han vingut per totes bandes”. Els successius governs busquen incessantment la pedra filosofal, que podria establir una fórmula de cohabitació, entre l’avortament i un Bisbat que òbviament ho rebutja frontalment, a risc de dissoldre el Coprincipat. No hi ha recepta, tampoc alquímia a l’univers, però, que pugui resoldre aquest embolic. Sorprenentment i alhora, les pressions per legalitzar l’avortament ens venen ara del costat francès, des del clam de diputats i de Parlaments regionals limítrofs. El Copríncep Macron, a la plaça del Poble, ja ens ho va deixar anar subtilment. És evident doncs que està realment en perill un bon model d’Estat únic al món, i arribat el moment de valorar totes les alternatives amb les seves conseqüències.