Els darrers dies he llegit algunes notícies referents a possibles ampliacions del domini esquiable de Grandvalira. D’una banda, l’obertura d’un parell de pistes a la zona d’Encampadana, al sector canillenc de l’estació, que es preveuen operatives durant la propera temporada si hi arriben a temps. De l’altra, una ampliació, aquesta ja més ambiciosa, cap al pic de Maià, condicionada a una extensió en anys de la concessió de la qual ja fa cert temps que es parla. Ningú dubta de la importància de l’esquí en l’economia andorrana (i en conseqüència la lògica diu que com més oferta més turistes i, per tant, millora de l’economia); el que hom es pregunta és si hi haurà neu suficient per fer viables aquestes pistes. El darrer hivern, malgrat unes elevades xifres de visitants al llarg de la temporada, la neu ha estat justa i les condicions no van permetre d’arribar a Setmana Santa. De fet, en alguns punts del Principat hi va haver més bona neu a la primavera que al llarg de l’hivern. Realment, doncs, l’evolució climàtica actual ens ha de fer apostar per aquestes ampliacions, tenint en compte també l’impacte en el medi i en el paisatge? I l’altra pregunta és, si aquesta és l’aposta (noves pistes, avui i sempre), quin és el límit de creixement? Perquè determinar els límits és la clau per determinar el model de país en el proper mig segle, que és el que pot incloure una nova concessió d’aquestes característiques. N’hi ha que veuen l’actual camí que ha pres Andorra amb preocupació, però el que veiem avui potser és només una petita part de com pot canviar el Principat en molt poc temps i potser cal ara decidir quin país es vol en el futur.