Fa tot just tres anys, en plena pandèmia, vaig escriure en aquest Diari una de les columnes dedicada la necessitat de llegir filòsofs i humanistes per tot allò que ens aportaven i apreníem a través del seu coneixement: si llegir-los hauria de ser una praxi habitual, en èpoques de crisi hauria de ser inevitable.
M’hi refereixo, a aquella columna, perquè citava un dels filòsofs més brillants de les darreres dècades: Nuccio Ordine. Ara, fent-li honor, em veig moralment obligat a tornar a parlar d’ell, ni que sigui breument, ja que farà un mes de la seva mort, víctima d’un vessament cerebral el 10 de juny.
No seré pas original citant un dels seus llibres amb més acceptació, La utilitat de l’inútil (Quaderns Crema, 2013), un manifest de lectura obligada. Ordine posa en relleu els beneficis del saber per damunt de la seva finalitat utilitarista. És a dir, la font de coneixement per sobre del mercantilisme, el gaudi d’aprendre, de créixer aprenent davant l’afany de lucre, de posseir. En definitiva, la reflexió i la saviesa, la força de la cultura front l’autoritat del diner, el coneixement com a antídot a la manipulació del poder que ens vol en la ignorància com a garantia de la seva perpetuïtat.
El filòsof italià era un ferm defensor de l’enriquiment que ens aporta el coneixement que es transmet i el contraposa en els seus assajos a l’empobriment que representa la cultura del diner i com de perillós és per al futur de la humanitat relegar el saber a una praxi purament mercantilista.