Arrenca la campanya electoral espanyola i ho fa marcada, primer pel poc marge de preparació que hi ha hagut, després de l’anunci de sorpresa del president espanyol el 29 de maig, i després per una extrema polarització entre dos posicionaments polítics. Espanya torna en aquests comicis, més que mai, al bipartidisme clàssic entre PP i PSOE del qual quasi mai s’ha mogut. Ahir les enquestes electorals deixaven clar que el resultat si bé atorga un lleuger avantatge al PP, és obert i, com s’acostuma a dir, hi ha partit. En el centre de la disputa l’altre debat, el que gira al voltant dels enfrontaments mediàtics directes dels candidats. De fet, el format, més o menys ben resolt, és el que millor permet veure en acció els futurs presidents defensar les seves propostes, però sobretot confrontar-les. El debat, i sobretot el televisiu, perquè és el format que arriba a un nombre més gran d’espectadors, permet visualitzar les peces sobre el tauler d’una forma més completa i hauria de ser ineludible en qualsevol elecció. Les lleis electorals de la majoria de països no regulen els debats i és necessari un acord de les parts per portar-los a terme. Per aquest motiu, sempre hi ha debat al voltant del debat, de qui participa i qui no, que afavoreix més uns i altres, com es mesuren els temps, com es col·loquen els actors en l’escenari, qui comença i qui acaba. Els assessors dels partits estudien al mil·límetre les aparicions i les actuacions dels seus candidats sabedors que tenen potser poc a guanyar però molt a perdre en aquest model.