La revolta que ha sacsejat França no és un fet puntual i aïllat. És la història, tossuda, ella. Quan no li fem cas, se les empesca totes perquè no l’oblidem. Un dels mots clau que emmarca les nits violentes, que des de la banlieue parisienne es va estendre a altres ciutats del país, és “colonialisme”. Evidentment, no és l’única causa d’una realitat que sempre és polièdrica i plena de clarobscurs. Però és indubtable que França, com altres potències colonials en el seu dia, no ha tractat la qüestió amb la profunditat i la importància que té. Costa pair que t’envaeixin (colonitzar en llenguatge políticament correcte). Després, et fan creure que ets citoyen de ple dret. I tot perquè quan arribis a la metròpoli a la recerca d’una oportunitat, t’amunteguin en un barri dels afores. Banlieues que s’han anat degradant, inexorablement diluïdes en la “Nostàlgia imperial de la cultura popular i els discursos dels polítics”. Perquè “El colonialisme i, més exactament, la mentalitat colonialista no es desmunten de la nit al dia” (Alfredo González Ruibal, CTX 04/07/23). Però alerta, que ningú es deixi enganyar! No som racistes, ni ens hem deixat endur indolentment per l’onada populista neoconservadora –d’ultradreta, per si no s’acabés d’entendre– que sacseja occident de nord a sud i d’oest a est. De repetit, sembla un tòpic, però el sistema fa temps que emet senyals d’esgotament. Desigualtat i tota mena de discriminacions tenen barra lliure tant en l’àmbit laboral com en el social i també l’educatiu. La qüestió, sent on som, és saber si som a temps de canviar de rumb.