Andorra ha esdevingut un paradís per als famosos creadors de continguts a les xarxes i per als esportistes professionals rellevants dels ginys de les dues rodes, amb motor o sense. El nostre país atreu aquest tipus de residents, en bona part per la bellesa del paisatge, per la bona meteorologia i per la seva preuada seguretat, si ho comparem al nivell dels nostres veïns. Unes comunicacions internacionals altament deficients, degut a un enclavament inhòspit, no aturen l’al·licient d’aquest segment de residents, que gaudeixen a Andorra d’un règim tributari avantatjós, essent aquest el punt diferencial i decisiu. Alguns els qualifiquen d’insolidaris amb les hisendes del seu país d’origen. Personalment entenc que qualsevol individu pot elegir de desplaçar-se i viure en el racó del món que vulgui escollir, sempre que es respectin les normes i la legalitat vigent del país d’acollida, que alhora ha d’estar homologat per la comunitat internacional. Cal acceptar que les asimetries fiscals existeixen i són paleses, fins i tot en varis territoris d’un mateix Estat, i obeeixen a vegades a polítiques tributàries excessivament confiscadores. El capital, poruc, fuig d’aquests inferns vers altres latituds, utilitzant en aquests casos les eines reglamentàries de l’enginyeria fiscal. La premsa i les xarxes a internet ens exposen aquests privilegiats, com a model d’èxit, i s’activa en algunes dèbils ments el pecat capital de l’enveja. Si un pilot resident de MotoGP avorrit es vol desprendre d’una bomba alemanya per un quart de quilo, doncs fantàstic, i que ho anunciï a Wallapop.