Qui pot escapar aquests dies del bombardeig mediàtic de la campanya electoral espanyola bipolaritzada i altament pujada de to? Qui pot evadir-se de veure, i de vegades escoltar, debats, intervencions públiques i mítings dels candidats dels partits? Qui pot creure totes les promeses, propostes que amb poc fonament es llancen a l’aire amb la convicció que desapareixeran de la ment? L’altre dia llegia un article en el qual un conegut i mediàtic economista deia que les promeses electorals i els programes dels partits polítics haurien de ser com un contracte privat entre la ciutadania i el partit, i que el seu incompliment hauria de ser punible i hauria de tenir conseqüències directes. Evitaríem així les llistes de desitjos, les promeses rocambolesques i les falses expectatives que permeten guanyar vots fàcils i que queden en el tinter. No estaria de més que s’hagués de fer balanç de la feina feta durant la legislatura, passant punt per punt i contrastant el que es va prometre i el que s’ha fet i justificant el que no i per què. El problema és que no passa res per incomplir, per mentir i per ser demagogs si així s’aconsegueix bloquejar l’oponent polític. Que per escàndols, mentides o incompliments que facin els polítics segueixen tenint vots i aconseguint escons. Ens hem acomodat en la certesa absurda que mentir i fer política són dos binomis indissociables i que qualsevol argument pot ser vàlid, i tècnica bona, si el resultat és la victòria electoral a les urnes.