Fa temps que política i realitat fan vides separades. I la veritat, a banda de no ser notícia, tampoc sembla influir-hi gaire. Així que a l’hora d’entrar en campanya no és gens estrany que acaparin l’atenció elements que, en altres circumstàncies, ens hauríem pres de conya. A la dreta no hi ha manies que valguin, mentre que a l’altra banda de l’espectre hi ha, valgui la redundància, un espectre que no entén com, moderna i guapa que se sentia, li plouen hòsties de tots cantons. Aquesta reflexió, que es podria aplicar a qualsevol, l’ha generat l’escomesa electoral espanyola del propvinent 23 de juliol. Tàcitament, uns i altres han acceptat el tot s’hi val fins al punt que el vot per correu ha esdevingut un dels temes cabdals de la campanya. Les peticions per votar per aquest canal s’han disparat exponencialment en comparació amb la mitjana habitual d’anteriors eleccions. Un fet que atesa la data estival de la jornada només hauria de fer reflexionar els polítics; ha estat l’excusa perfecta per posar el servei de Correos Españoles al focus mediàtic. D’un vot irrellevant fins a la data a ser clau per al resultat final. De cop al bot, el sistema postal està en dubte –qualsevol semblança amb el vot autòcton a la Batllia, és pura coincidència–. Només ha calgut fer córrer de sota mà la brama d’un pucherazo (tupinada). Guaita si n’és de fàcil tenir entretingut el personal. A més, els treballadors de Correos són funcionaris; és a dir, que tanto valen para un barrido como para un fregado. Ep, però tenen tota la confiança dels partits españoles y muy españoles, que ningú malpensi. Fora les urnes; bústies al poder!