Miro les cases i les terrasses a banda i banda del passeig del riu, i el pont de París, amb els llums de colors i el llac dels cignes com a banda sonora de les nits d’estiu del 2023. I prenc consciència en com, els darrers anys, el nostre paisatge quotidià ha anat mutant. Canvis no sempre positius, si fem cas dels comentaris de carrer, però reconec també que és fàcil perdre la memòria i oblidar que el temps passat no sempre ha estat millor, i que en molts casos ni tan sols ha estat gaire diferent. Doctor Mitjavila s’ha obert al Valira i la llum traspua en un carrer que queda lluny d’aquella barriada de treballadors feta d’escales petites i fosques, garatges i bars. Avui, restaurants de moda, despatxos professionals i botigues noves i de tota la vida conviuen a la vora del riu. Amb la canalització, van començar els canvis. I amb la construcció del passeig, a enderrocar-se alguns immobles vells, com qui arrenca una dent corcada. Avui, s’ha renovat el paisatge visual i la gent ja no llença les escombraries –ni la rentadora– per la finestra. La crisi de l’habitatge, als anys vuitanta del segle passat, va omplir els càmpings de rulots atrotinades amb roba d’hivern estesa en fils d’aram, encarcarada pel fred com un bacallà. Avui el problema hi continua sent, i sembla que les rulots queden enrere –ja no queden càmpings com els d’abans– i la necessitat s’obre pas amb propostes d’habitatges prefabricats, com els de l’escola andorrana. Perquè moltes nenes i nens van estudiar en barracons. Ho recordeu? Solucions precàries per a un problema persistent. Hi ha coses que no han canviat tant.