El dia de la festa nacional francesa sempre ha representat la reivindicació de la república, amb tots els seus valors orgullosament enaltits al llarg dels últims segles. Hem viscut recentment, però, unes manifestacions violentes, eminentment socials, protagonitzades pels anomenats gilets jaunes, que reclamaven una segona lectura en les lleis que afecten la seva jubilació. Aquestes accions, tot i que s’anaven apaivagant gràcies a unes negociacions ben portades, s’han vist lamentablement superades últimament: la mort d’un adolescent delinqüent habitual, en una acció policial mancada de rigor, ha encès les alarmes amb un veritable desafiament per l’estat francès. La ràbia acumulada, fruit de les frustracions individuals i col·lectives d’adolescents, que ja no consideren l’escola com un lloc sagrat, i on l’autoritat parental ha desaparegut, esclata en forma de violència i destrucció gratuïtes. La mateixa concepció urbanística creadora de les banlieues, a l’entorn de les grans ciutats, representa un model erroni que no ajuda a cimentar les diferents cultures, en una terra que es diu d’acolliment. Fills i nets de magrebins que malviuen en aquests barris desemparats i abandonats per l’Estat declaren no sentir-se ciutadans francesos, tot i representar la tercera i/o quarta generació dels immigrants acollits vers la meitat del segle passat. No admeten els valors i les lleis republicanes, i molts d’ells es radicalitzen en nom de la sharía. Caldrà trobar una solució a la integració de la immigració que afecta de retruc la Unió Europea, abans que les brases inflamin el continent.