Les eleccions al veí regne del sud d’aquest diumenge presenten molts interrogants. El primer d’ells és la participació, tenint en compte la data elegida. Caldrà veure com afecten les vacances i si el vot per correu podrà incrementar una participació que previsiblement tendirà a la baixa. Però la gran incògnita és saber si serà el bloc de dretes (dreta, i dreta dura, castissa) o el de centre (amb els partits autoanomenats d’esquerres i els seus socis perifèrics) el que guanyarà els comicis i, per tant, el que governarà els pròxims quatre anys. Des del punt de vista català (i del votant catalanista), la presa de partit en aquestes eleccions és extremadament complexa. D’una banda, perquè els partits que diuen voler la independència hi han renunciat de facto per deixar-la ara mateix en un projecte utòpic a mitjà o llarg termini. Això ha generat una campanya abstencionista d’aquest sector catalanista que veu en les eleccions espanyoles uns comicis que no li són propis i que, per ara, només han servit per enviar vividors a cobrar la pagueta a Madrid. Però l’abstenció catalanista (afecti el partit que afecti dels tres que ara mateix remenen les cireres del teòric independentisme) pot provocar que PSOE i Sumar (malgrat el nom) no sumin amb els partits minoritaris i deixin la victòria de PP i Vox amb safata. En el fons de la qüestió, que a Espanya governi PSOE o PP no canvia gaire per Catalunya, però la irrupció de la ultradreta de Vox i el seu paper decisiu poden canviar les coses cap a molt pitjor. I, al final, el votant catalanista s’acaba trobant en la disjuntiva d’abstenir-se o de votar el mal menor del PSOE (però mal, al cap i a la fi). Diumenge ho sabrem.