Deixa’m oblidar-te, cantava Sergio Dalma. No només per oblidar allò que ens ha fet mal en el passat, sinó poder reescriure la nostra vida sense haver de carregar més motxilles de les necessàries. Un dels grans avantatges d’haver superat la quarantena és que aquella època plena de nits èpiques –i decisions poc afortunades– no ha deixat rastre més enllà de la nostra memòria –i la dels còmplices. Avui que les xarxes socials han esdevingut una eina més per als reclutadors i departaments de recursos humans per descartar candidats, aquesta porta oberta a la permanència tangible dels nostres errors ens ha de fer reflexionar més que mai. Una nit de festa, una fotografia inoportuna, un vídeo que havia de ser privat però ho va deixar de ser… són múltiples els paranys d’una activitat que, malgrat tenir moltes coses bones, també comporta riscos. Si en feu la prova, a través d’internet veureu fins a quin punt la vostra cara –i no necessàriament la més afavorida–, els vostres gustos, viatges, àpats i companyies queden reflectits sense gaire dificultat al cercador. Per això és tan important poder esborrar el nostre passat digital –sempre que no parlem de delictes–, i sobretot és important saber-lo gestionar per no haver de passar el calvari d’haver-ho d’intentar; perquè, malgrat que la llei ens empari, a l’hora de la veritat costa molt –a tots nivells– fer-lo efectiu. En casos d’assetjament, o en casos obvis com els dels malalts oncològics, hauria de ser ràpid i efectiu. I sembla que almenys en aquest darrer cas, dins d’Andorra ho serà. Per poder girar full sense rèmores.