ossiblement, una de les coses més difícils a la vida és aprendre a dir no. D’expressar una negació tots ens sabem: no m’agrada aquest menjar, no em ve de gust llevar-me d’hora o no tinc ganes d’anar a comprar. Aquestes negacions senzilles de la vida quotidiana, tanmateix, no tenen res a veure en dir no davant d’aquelles coses que no tenim ganes de fer i que els condicionants socials, familiars o del tipus que siguin ens fan altament difícil poder evitar, perquè la societat, o l’altra persona, pot interpretar el no com un problema i no com una opció humana sense malícia pròpia del lliure albir. Posem un exemple: et conviden a una festa a la qual no tens ganes d’anar, com ara un casament o un bateig, però sigui per llaços de parentiu o d’amistat et sents forçat a fer-hi acte de presència de manera activa. Per què he de ser part del bateig del fill de qualsevol parent pròxim o llunyà si no em ve de gust? L’altre dia a la ràdio, mig de broma mig seriosament, parlaven de la quantitat de gent que se sent obligada a anar a un casament sense cap mena de ganes, tot per no ferir els sentiments del nuvi o de la núvia que t’hi ha convidat… A quants us ha passat, això? És trist que, a vegades, basem les nostres relacions humanes en haver de dir sí quan en realitat volem dir no, i ens forcem a fer quelcom que potser no ens ve gens de gust. Potser caldria que ens eduquéssim i cresquéssim entenent que el no també és una resposta possible (i comprensible) d’allò que proposem, i que no per això la nostra intenció és ferir l’altra persona. Diuen que a mesura que envelleixes aprens a dir no, i per mi aquest és ja un bon motiu per fer-me gran ràpidament!