Mai vaig tenir una Barbie. I no per manca de ganes. A ma mare no li agradaven i a mi em va quedar l’espineta fins que en vaig tenir una ja superada la vintena: vestida de fúcsia, amb una faldilla ben arrapada i unes sandàlies destalonades fins on arribava una llarguíssima cabellera rossa. La pel·lícula de la Barbie, dirigida per Greta Gerwig i protagonitzada per Margot Robbie i Ryan Gosling, torna a posar-la en primer pla, la qual cosa ha generat una gran expectació a les xarxes i ha fet que la gent remeni dins l’armari per anar al cinema vestida de l’amor s’hi posa. No deixa de ser paradoxal, tanmateix, veure com el que des dels anys cinquanta del segle passat havia estat la representació idealitzada del que havia de ser la dona perfecta –de mides tan impossibles com les seves sabates– pretén avui fer-nos creure que aquella mateixa representació ens pot ajudar a trencar estereotips i promoure la diversitat i el feminisme amb l’excusa que tenia “moltes professions”. Moltes marques han vist en l’èxit de la pel·lícula la possibilitat de treure’n profit, i aposten per oferir-nos nous productes impregnats de setinats i lluentons. Fins que ens hem topat amb la campanya de Zara, que diu promoure tots els cossos amb l’anunci d’una model fora dels estàndards habituals vestida amb dissenys inspirats en la nina i que ningú amb una talla semblant a la model trobarà mai en cap de les botigues del gegant d’Inditex. Hipocresia elevada a l’obscenitat. Perquè la Barbie de referència continua sent caucàsica, rossa, d’ulls clars, heterosexual i de mides impossibles. I tampoc per a ella hi ha talla a les botigues.