Un titular que es repeteix a les mediateques: Andorra negocia un acord d’associació amb la UE. El Govern, actor legítim d’aquestes negociacions, busca amb bon criteri aliats, per validar les converses d’acord de Brussel·les. D’una part, cerca recolzament dins de la societat civil i empresarial andorrana, de l’altra, vol travar un pacte d’Estat amb els partits representats al Consell General, i alhora també amb els partits extraparlamentaris. Ens adonem que aquest pacte d’Estat no s’assolirà fàcilment i està, doncs, camí d’avortar-se, quan sembla que en molts aspectes el peix ja està venut d’antuvi a la llotja del mercat de Brussel·les. La pèrdua de sobirania és una crítica redundant des dels detractors, tot i que resta palès que quan vols ingressar en un club has de pensar que sempre hi ha uns estatuts i unes normes reglamentàries que poden ser dures i rígides i ho són. A Brussel·les no ens faran un vestit a mida, tampoc una excepció, i hem d’entendre que no es tracta d’una negociació a l’ús, més ben dit ens mostren uns arquetips estàndards, des d’un model rigorós i estructurat, que només podem matisar mínimament. Sabem que a la UE no volen sentir a parlar de monopolis, i això entronca frontalment contra l’essència mateixa del roaming, que ara ens aporta una molt respectable xifra d’ingressos d’una vintena de milions d’euros al pressupost general de l’Estat. Una possible suprasupervisió financera també serà un aspecte delicat, que pot incidir en un control exterior del disseny tributari andorrà. Realment, estem negociant o bé estem prenent nota d’uns deures?