Sort dels avis!

El dia 26 passat va ser la diada de Sant Joaquim i Santa Anna (els avis del nen Jesús). El que de ben segur molta gent ignora és que hi ha un munt de països que alhora celebren el Dia dels avis. Naturalment, tot té a veure amb allò que la tradició catòlica prefixa per al calendari.

És curiós que –sobretot per raons de caire comercial/consumista– es tingui fixat, de fa temps, el Dia del pare (19 de març) i el Dia de la mare (primer diumenge de maig). Per contra, un té tot el dret a preguntar-se per què, als avis, se’ls situa en segon pla. Si més no quan es fa evident que la seva implicació amb la mainada supera tots els llistons.

Sense anar gaire lluny, ara que som en època de vacances, se’ls sol girar més feina. La classe política s’omple la boca de mots i conceptes rebuscats. La conciliació laboral n’és un... Com podríem parlar del sensellarisme, la pobresa energètica, la bretxa de gènere, la igualtat d’oportunitats... i tants i tants d’altres.

Quants anys fa que parlen d’ajustar, regular i consensuar un calendari escolar amb un bri de rigor, coherència, seny i ajustament a criteris operatius vitals i/o moderns? Molts països de l’entorn UE no es permeten gairebé tres mesos de pausa a l’estiu. De les vacances, jo n’arribo a dir vagances. No hi ha consciència del problema que representa correlacionar la tasca professional dels pares amb el fet d’atendre els fills quan el món educatiu plega veles.

Malgrat la crisi, el mercat laboral segueix el seu curs. Allunyat totalment del rum-rum educatiu. Una assignatura pendent més! Mai no hi ha sintonia entre els dos horaris. Arribats a aquesta conjuntura, sorgeix –amb una potència immensa, no prou ben ponderada– la figura dels avis. Sempre tenen el casal obert i a punt. Amb un somriure d’orella a orella i un compromís amorós que no té preu... I sense mirar el rellotge.

Paral·lelament a l’oblit habitual de l’administració pública envers aquest tema, pot donar-se el cas de cert abús d’alguns pares, que tiben d’avis amb gran impunitat i desvergonyiment: un punt sobre el qual podríem demanar l’opinió a sociòlegs i mestres. Ficarien el dit a la nafra, aprofundint l’anàlisi a extrems en què més d’un arribaria a enrogir.

En qualsevol cas, el problema no queda circumscrit a l’estiu. Al llarg de tot el curs escolar, ja no es tracta tan sols de dur-los a col·legi i anar-los a recollir. Les àvies han de preveure la carta / menú (amb tota la litúrgia anterior i posterior que comporta). A la tarda, si ambdós progenitors tenen horari partit (matí i tarda), correspon fer hores extres per garantir el funcionament de les tasques extraescolars: esport o gimnàstica, informàtica, música, ballet, pintura, sardanes... o qui sap què. Ací, dissortadament, massa avis fan de cangurs dels nets.

Reprenent, doncs, l’eix inicial del Dia dels avis, no estaria de més pensar a projectar –en indrets públics de les nostres ciutats i pobles– un bon monument a la figura dels avis. Tant ells com elles. Al cap i a la fi, un dia dedicat a la seva figura passa molt de pressa. En canvi, igual com contemplem, en una plaça, el forjat d’una bicicleta o l’escultura d’un personatge històric, la fibra sensible del nostre sentiment es veuria impel·lida a reconèixer i valorar, en justa mesura, una tasca anònima, silent, esforçada i indispensable. Aquestes persones grans que afronten la tardor de la seva vida mereixen això i molt més. En tot moment.