En aquests mesos estivals és habitual fer vacances, encara que siguin pocs dies. Les vacances ens serveixen per desconnectar de la monotonia quotidiana i, sobretot, deixar de banda l’activitat laboral. El problema és que tot sovint posem en les vacances unes expectatives molt altes i després, per una o altra raó, tornem d’elles amb la sensació de no haver fet tot el que voldríem i de no haver desconnectat prou. No sé si a vostès els passa, però a mi és quelcom que m’ha passat sempre: aquest estiu faré això, allò i allò altre i pam, de cop ja som al setembre i cal encarar de nou la quotidianitat. M’imagino que, en part, als que ens passa això és perquè veiem l’estiu com un període etern respecte a la rapidesa de les setmanes de la resta de l’any, com si encara fóssim nens en edat escolar amb aquells pràcticament tres mesos d’estiu per davant. I també perquè durant l’any ens costa establir un tall real entre la rutina i la desconnexió, quelcom que els dos dies de cap de setmana no permeten suficientment. Potser el problema és que el món i la nostra societat estan fets de tal manera que realment vivim per treballar més que no pas treballem per viure, i això fa que la monotonia dels períodes laborals no la considerem del tot la vida que volem viure, i imaginem les vacances com la vida que voldríem viure realment. Per això tornem amb la sensació de no haver pogut fer tot allò que voldríem, perquè quan realment som amos i senyors del nostre temps sempre en volem més per seguir fent allò que ens agrada de veritat. La felicitat permanent potser no existeix, però segur que seríem una mica més feliços si tinguéssim més dies lliures i treballéssim menys, no creuen?