Aquests dies, reordenant llibres i documents, he tornat a tenir a les meves mans el text El pensament polític, de Ladislau Baró, que va fer servir per a la seva ponència a la Diada de la SAC a Prada de Conflent l’estiu del 2002. Un text ben travat acadèmicament parlant, com li escau al Ladis, en el qual en un moment del relat l’actual ministre es preguntava si el sistema de partits andorrà tenia possibilitat d’estabilitzar-se, després que “el conglomerat de suma d’individualitats i en la defensa de les especificitats andorranes” havia conformat el mapa polític posterior a la Constitució.
Han passat vint anys d’aquella ponència amb girs i canvis polítics notables al nostre país: un breu pas de la socialdemocràcia pel poder, això sí, amb les mans lligades; una majoria absoluta del centredreta de la qual encara manen els seus hereus, basculant cada vegada més cap a l’extrem; el trencament de la família socialdemòcrata i el seu posterior enfonsament; l’aparició i desaparició de partits, alguns unipersonals, i, darrerament, l’eclosió de nous moviments polítics dels quals encara la societat no sap què esperar-ne.
Vist en perspectiva històrica, segueix més vigent que mai el pensament d’Edward Hallet Carr, sobre com fer una bona reflexió política, que no és altra que el diàleg permanentment entre present i passat. És bo aturar-s’hi perquè tal com ens diu el Ladis, la política ha de ser alhora reflexió i acció, que no s’entén una sense l’altra, “altrament estarem parlant, bé de simple lluita pel poder, bé de mera gestió”.