Vivim en una societat que al llarg dels darrers vuitanta anys ha anat creixent i nodrint-se de persones arribades d’arreu. Però malgrat ser una població multicultural i diversa, les relacions entre nacionals i nouvinguts no han estat mai gaire poroses. Encara avui és fàcil veure titulars a la premsa en què es discrimina entre nacionals i residents. Els grups d’amics són força estancs, fem molta vida a casa durant els mesos d’hivern i ens costa obrir-nos als altres. Perquè som de muntanya, perquè hi ha un gran nombre de persones que venen i marxen poc després, perquè no els coneixem... Segurament antropològicament és més fàcil explicar aquesta mena de prudència atàvica vers l’estranger. La nostra realitat és la d’un poble en què els forans –residents i visitants– són franca majoria. On hem après a canviar d’idioma per donar servei a un turisme creixent, on ens vantem de ser plurilingües en exercici. Canviant d’idioma, però, tanquem la porta a la integració dels nous residents, i encara pitjor, renunciem a un tret fonamental de la nostra identitat. La llengua és una eina que ens ajuda a connectar amb l’altre, perquè només compartint el que ens és propi, el que estimem, podem començar a trencar aquestes barreres mentals que ens en separen. Més enllà del paper cabdal de salvaguarda de l’administració, hi ha el nostre. El nostre dret i deure de viure en la nostra llengua a casa nostra. I de compartir-la, ajudant el nouvingut a integrar-se, trencant compartiments estancs, acompanyant tant com calgui fins a fer-ho fàcil. Però per fer-ho, el primer pas és no canviar de llengua.