El català, la nostra llengua oficial, part integrant de la nostra cultura vehicular, estarà sempre en perill en una Andorra oberta als diferents corrents migratoris. Cal entendre que aquestes condicions es donen ara, per la particular i específica immigració, que funciona en sentit únic receptor. També per l’herència cultural de la majoria d’andorrans i residents. Les institucions, com és de rebut, vetllen per preservar la nostra llengua, establint normatives i fomentant formacions gratuïtes, adaptades a la casuística de cada alumne. La implantació i la força de les arrels de l’Escola Andorrana també dona una identitat pròpia, amb l’eina de la llengua. No obstant això, tot i tenir la sort i l’avantatge de viure en un país poliglot, tot i els esforços esmerçats, la utilització pràctica del català sembla quedar apartada de la línia de les prioritats, per la ciutadania. Darrerament, hi ha molta polèmica entorn d’aquest fet, i s’han completat estudis, en què es determina que tres de cada quatre catalanoparlants, a Andorra, s’adapten a l’idioma de la persona que no s’expressa en català. Per a alguns és una actitud de cortesia i d’educació, quan per a altres és un risc d’abdicació. És evident que la llengua és i serà sempre una eina de comunicació, en què la prioritat és entendre’s, deixant a banda els enfrontaments nacionalistes estèrils, tot i que alguns radicals utilitzen premonitòriament la llengua com a arma política. Penso que és compatible una defensa del català i la lliure utilització d’altres llengües. Ens aporta una riquesa cultural i un equilibri raonable.