D’un temps ençà, han proliferat les imatges que mostren la massificació que es viu al cim de l’Everest. Fa uns anys, ascendir-lo estava només a les mans (o a les cames, per ser més exactes) de persones altament experimentades en la pràctica de l’alpinisme i, a més, preparades físicament i tècnica per assolir amb èxit tal fita. L’Everest ha esdevingut ara un destí per turistes de la muntanya, persones amb poca preparació que, a canvi d’una suma important de diners, aconsegueixen els permisos i contracten xerpes per fer-se una foto per lluir a les xarxes socials i als dinars familiars. Això ha generat una lucrativa indústria del turisme alpí als països que atorguen els permisos, com el Nepal o Pakistan, i ha provocat la massificació de l’entorn, amb llargues cues per arribar al cim, un augment de deixalles considerables (el camp base de l’Everest ha esdevingut l’abocador més alt del món) i, òbviament, un augment de la mortaldat de persones que no estan prou preparades per acabar amb èxit l’expedició. El resultat és la presència de nombrosos cadàvers congelats al llarg de la ruta, algun dels quals serveix de fita pels que ascendeixen. I aquesta problemàtica s’ha traslladat ara al K2, considerada la muntanya més perillosa del món, víctima de la mateixa massificació. Veient això, un torna a preguntar-se de nou com l’ésser humà pot ser tan estúpid i no veure que s’està destruint un entorn únic, i que moltíssima gent posa en perill la seva vida (i la d’aquells que lloguen per complir el seu objectiu). No em sorprèn, doncs, que la nostra muntanya també hagi esdevingut un parc temàtic i que la protecció de l’entorn sigui subsidiària de la voracitat del turisme.