La política, com a disciplina amb bases tan dúctils i variables com el comportament humà, les emocions i les ambicions, té girs inesperats i genera aliances de vegades tan antinaturals i perverses com interessades. El cercle d’influències es mou en funció del moment. Les eleccions espanyoles han fet el que semblava impossible, unir les forces d’esquerres, més alguns partits que des de fa uns anys estaven a l’extraradi polític i semblaven exclosos de qualsevol possible coalició. La polarització entre dretes i esquerres ha obligat a posicionar-se a la resta de partits, si volen evitar una nova edició electoral. Entra en aquest punt la negociació i mercadeig amb estires i arronses i concessions a canvi de suports que, amb una altra aritmètica, serien impensables. Les coalicions forçoses i, per tant, no naturals, tenen com a bo que obliguen els partits a entendre’s i amplien l’espectre de ciutadans que tenen al govern forces a les quals han votat. Aquestes exerceixen un major control sobre l’executiu que no pot fer i desfer. Per contra, estan sotmeses a bloquejos i cessions que facin a tots possible i explicable el vot. Perquè va d’això, de poder governar i mantenir el poder uns, de ser influents i, per tant, seguir presents al taulell de joc, els altres, i de guanyar a poc a poc terreny als adversaris directes, els tercers. I tot això ha de ser explicable a l’elector en uns propers comicis sense que les decisions puguin perjudicar o afeblir el vot futur.