Quan es redactin i es difonguin els estudis de càrrega que Govern ha encomanat als Comuns, o sigui i resumint-ho, posant en una conclusió un numerus clausus de població, cosa que sembla ser que el més calent està a l’aigüera, tothom s’adonarà, si encara hi ha algun incrèdul que no ho vulgui veure i assumir, que el primer paràmetre que distorsionarà i frenarà el creixement és la mobilitat. Malauradament, l’enclavament d’Andorra, per motius geogràfics, meteorològics i orogràfics, no s’ha pogut resoldre per voluntat política al llarg dels anys. Els potents eixos de comunicació existents per via de ferrocarril, entre els dos poderosos Estats veïns, han obviat sistemàticament el pas per Andorra, per no afrontar la barrera física pirenaica, afavorint els accessos pel Mediterrani i per l’Atlàntic. Els fons de cohesió de la UE han optat per la facilitat, i l’aportació d’Andorra a la Comissió de Treball dels Pirineus (CTP) haurà d’acceptar el seu descrèdit i fracàs estrepitós. Ara per ara, com que no accedirem a la mobilitat ferroviària i tampoc albirarem el seu finançament, ens hem de centrar en els accessos terrestres rodats, que no són un exemple de virtut, quan setmana rere setmana observem i acceptem atònits, estoicament, uns col·lapses recurrents de trànsit a les fronteres sud i est. Hem d’assolir ja un salt de qualitat, i lligar una xarxa interna de transport col·lectiu veritablement segregat, on les distàncies es mesurin en temps. Per això, cal crear dos aparcaments intermodals estratègics, on s’acompleixi un intercanvi pràctic des del vehicle privat al públic.