Fa un parell de dies, després de la seva sonada estrena a Broadway, el Mago Pop deia que per assolir grans èxits, èxits extraordinaris, calia fer, també, sacrificis extraordinaris. Desconec els sacrificis que ha fet aquest senyor i si és o no mereixedor del que ara està recollint, però la seva afirmació és tan certa com cert ho és que la nostra societat cada vegada desconeix més la cultura del sacrifici. No sé si és per efecte de les xarxes socials i les falses realitats que transmeten, o per la visió naïf que s’ha imposat en els sistemes educatius del món occidental, en els quals els nens ja no coneixen termes com càstig, deures, suspens o repetir curs, però és evident que sacrificar-se i esforçar-se per un objectiu, sigui quin sigui, ha deixat de valdre la pena. Potser el fet que sapiguem el preu de tot i el valor de res, com deia Oscar Wilde, en aquest món en què ho tenim tot i ara, el sacrifici per objectius que van més enllà de la compra d’un producte tecnològic o un cotxe no encaixen en els valors de la nostra societat. Haver de tancar-se a estudiar per acabar una carrera quan els altres estan de festa o renunciar a vacances idíl·liques per tirar endavant un projecte empresarial, per citar dos exemples, són sacrificis que hi ha gent que fa i que sovint no es valoren com tocaria. I després sents aquell que diu “goita com li va de bé, quina sort que ha tingut...”. És més fàcil atribuir els èxits a la sort, que es reparteix atzarosament i, per tant, tant li podia tocar a un tercer com a un mateix, que no pas reconèixer que potser aquella persona és afortunada perquè quan tocava va saber sacrificar-se i renunciar al que volia per ser on és ara.