Sí, ja ho sé, ja ho sé. Encara no ha passat Meritxell, però molts ja hi som, i els que encara no s’hi han posat possiblement ja rumien la llista de coses que hauran de fer els propers dies. Recollir el títol de transport escolar, fer la gimcana per aconseguir tot el material de classe, pagar –la morterada– dels llibres del nou curs, revisar xandalls que han quedat curts, vambes desgastades, bates que caldrà etiquetar, acabar de gestionar agendes, extraescolars, tornar a la rutina. Una rutina que dol i vol. Perquè tenim ganes que afluixi el termòmetre, de tornar a tenir una vida endreçada –encara que sigui atapeïda–, i de reprendre la vraie vie –que diuen al nord. I amb l’inici del nou curs, escalfarem motors per les comunals mentre els vells problemes continuen sobre la taula. D’aquí a no res tornaran les cues de primera hora i les reunions i els imprevistos. I el cafè de mig matí, i les trobades casuals amb converses trivials sobre com han anat les vacances ens permetran tornar a parlar del temps, que si encara fa calor per l’època en què estem. I les grues aniran fent la seva –com qui no vol la cosa– canviant la fesomia d’un paisatge que ens descobreix nous racons i ens n’amaga d’altres. I com alumnes aplicats de Nietzsche, veurem com tot torna –i torna– a repetir-se en un etern constant i cíclic, en què el fat ens condemna a reviure el mateix una vegada i una altra. O no. Perquè sembla que res no canviï, però canvia. A batzegades, de forma subtil, malgrat els ancoratges i els recels. Al final, és qüestió de posar-s’hi. Demà m’apunto al gimnàs. Si això no és l’etern retorn...