De forma redundant i amb una freqüència inusitada, apareix el tema de l’accés a la nacionalitat, associant-hi el dret de vot. Ara mateix la norma marca vint anys de residència efectiva per assolir la nacionalitat andorrana, renunciant però, automàticament, a la nacionalitat d’origen. Molts apunten que com a mínim els residents puguin votar a les comunals, si hi ha reciprocitat, o bé poder mantenir dos, tres o quatre passaports en propietat. Molts opinadors no saben el que és un comú, i molts altres ho saben perfectament i fan tripijocs, amb trampes al solitari en aquesta matèria, per apuntalar el seu erroni discurs com, per exemple, fent-se el murri, dient que pagant impostos i taxes i participant en les aportacions a la CASS ja hauries de tenir el dret a compartir l’urna, confonent i barrejant obligacions, drets i deures econòmics i institucionals. El gran error redundant és assimilar un comú a un ajuntament o a una mairie, quan un comú, per similitud competencial, s’adaptaria mimèticament a una autonomia espanyola, a un consell regional francès, a un land alemany, a un cantó suís o bé a un Estat als EUA. El cas és que en aquests últims ens citats només poden votar en sufragi els titulars amb la nacionalitat escaient i fefaent. Per altra banda, entenc que un país on la majoria d’habitants no són andorrans, l’assimilació per nacionalitat ha de ser prou mesurada i primmirada i és el que s’està fent. Acceptar alhora doncs dobles o triples nacionalitats seria un procediment inquietant, a menys que volguéssim dissoldre a trets la identitat andorrana, que haberlos hailos.