Un dels grans divertiments a l’estiu són les festes majors que se celebren a tots els racons del país. Per als que no comencem les vacances fins ben avançada l’estació, o per als que ja les van fer, són alenades que ens fan sortir de l’ensopiment diari. També hi ha qui, tot i estar fora de vacances, torna expressament per gaudir-ne –si és que la destinació li és prou propera– o que s’espera que hagi passat la festivitat per marxar. A casa nostra tenim dos tipus de festes grans: les dels caps de parròquia, amb molt pressupost i amb una cursa a veure qui porta el conjunt o cantant que té més caixet, i les que es fan a les altres poblacions amb menys recursos i més modestes. Són aquestes darreres les que ens transmeten més l’essència de les festes majors enteses com una festa de la comunitat, perquè estan organitzades per les comissions de festes –quadrilles encara ara segons en quin lloc– i compten amb la implicació del veïnat. És el més important de la festa que celebra un poble, que tothom –o una majoria, no tot és a gust de tothom– la visqui amb intensitat i la comparteixi. Hi ha un altre gran condicionant per a l’èxit de la festa: els grups contractats per al ball, siguin de casa o no, han de connectar amb la gent que ha vingut a passar-s’ho bé. I no és el mateix la connexió que pot fer un grup que ve de fora, que evidentment et fa gaudir amb el seu repertori, que la connexió que es produeix amb grups de casa o de proximitat geogràfica. Els darrers acostumen a construir una esfera i un ambient que propicia que artistes i públic estiguin en perfecta comunió. Aleshores el gaudi és total. És la festa major que en diem de poble. Senzillament admirable.