La polèmica generada pel cas Luis Rubiales ha obert la caixa dels trons també a Andorra. Des de comentaris desaprovant que els mitjans es fessin ressò en primera plana de la notícia perquè es tractava d’un assumpte “d’un altre país”; fins a algunes “reflexions” sobre la qüestió, he llegit de tot. El comportament d’aquest troglodita transcendeix fronteres perquè, socialment parlant, estem en la mateixa dimensió. Com molt bé explica Sergio Garcia Ramos a Rubiales, masculinidad y una mochila cargada de mierda (ElSaltodiario, 28/08/23): “Tots els homes som masclistes a l’haver estat socialitzats des de la nostra primera etapa en un eix social de domini masclista. Ser socialitzats en una estructura patriarcal crea monstres. I el primer treball per desfer-se de la motxilla és reconèixer-ho. El segon treballar-ho...”. Malgrat els avenços en matèria d’igualtat de gènere, queda moltíssima feina per fer davant fets i paraules com les de Luis Rubiales. I Andorra no està en una altra galàxia, ans tot el contrari. Deixant de banda la interpretació interessada i polititzada que n’hagin pogut fer els mitjans, o potser precisament per això; convido lectors i lectores a revisar els moments, circumstàncies i situacions en què inconscientment hem donat per intranscendent un gest, comentari o acció vers les dones. Gest, comentari o acció que, si mai ens censuren, el banalitzem traient-l’hi cap mena d’importància, perquè “no passa res, ho hem fet sempre, ho fa tothom... és normal”. Doncs resulta que no és això, companys, no és això. I qui no ho vegi afronta un problema que no té res a veure amb fronteres físiques i molt amb mentals.