Un amic em parlava de com d’útil resulta això del ChatGPT per redactar llargs informes en un tres i no res si ets prou hàbil per introduir les paraules adequades de recerca. Un altre –convençut de les bondats de la intel·ligència artificial– em recordava que els periodistes tenim els dies comptats per poc que es vagi afinant el sistema. I jo m’ho mirava de gairell sense passar la porta. Fins dimarts, que em vaig descarregar l’aplicació. Hi he estat trastejant –no gaire, la veritat– però prou per riure una estona veient com la predictibilitat potser funciona per a allò que està ben documentat però no tant quan es tracta d’especificitats com la nostra. Us convido a fer la prova: demaneu les notícies més destacades d’Andorra dels darrers mesos, la llista de llibres més venuts o els noms dels famosos nacionals. Amb prou feines en coneixereu cap. Perquè ni són famosos, ni són d’Andorra. Potser és que no he fet les preguntes correctes molt –probablement–, potser perquè som tan insignificants que a qui li importa el que ens passa o el que ens defineix. Però constato el potencial de l’eina. Suposo que les meves reticències no són gaire diferents a les que devien tenir els periodistes a finals dels anys noranta, quan internet va entrar a les redaccions i tot va canviar. Això sí, ni internet, ni la intel·ligència artificial funcionen –almenys no encara– sense una raó humana desenvolupada darrere. Que interpel·li, que destriï el gra de la palla, i sobretot, que faci les preguntes pertinents. Les eines caduquen, la professió encara té corda i el periodisme rigorós és més necessari que mai.